ACKON CAHUAK

28-11-2008 tarda nit

Les últimes ullades del tímid sol de l’Aconcagua deixen d’escalfar la tenda, ja hem sopat i ens disposem a passar la nit abans de l’atac al cim.
Hem poso el “mono” de plomes de North Face que m’ha de donar abric i descans per les 8 hores que ens queden per que soni l’alarma del rellotge.
Res a veure!
Per molt que m’abrigo el “mono” no es suficient, només faig que donar voltes per intentar escalfar-me.
No hi ha manera.
No puc dormir i hem preocupa que el poc descans nocturn hem passi factura demà. Que llargues són les nits quant es té fred a la muntanya...

29-11-2008 4:00h

Sona l’alarma.
La meva preocupació és gran, no he aconseguit dormir quasi bé res i ja toca aixecar-se i activar-se per començar l’ascensió.
Aixeco el cap i hem toca les parets de la tenda.
Sento la fredor del gel.
L’interior de la tenda té una pel·lícula que cobreix la tela amb una capa de gel blanc. Quin fred!!
A fora tenim –17ºC.
Dins de la tenda no és massa diferent, ronden els –10ºC.
M’activo, hem vesteixo.
3 capes de pantaló: malles, tèrmics i Gore-tex
5 capes de dalt: 2 tèrmiques, forro gruixut, Gore-tex i plumó
Mitjons alpinisme, botes koflac artic expe.
Tinc la motxilla preparada, amb menjar i aigua. Aigua??.
Res de res, és tot gel, només una petita quantitat és líquida.
Prenem líquid calent gràcies al fogonet.
Les cares són de certa tensió, però de molta il·lusió per començar a caminar.
Sentim els moviments a la tenda del Xavi i de l’Edu, ells també es preparen.

29-11-20085:30h

Ens fem un crit de tenda a tenda.
Esteu preparats???
Siii!!!
Esperar fora de la tenda a aquella temperatura podia suposar una congelació ràpida, així que sortim tots a la vegada i sense massa paraules comencem a caminar.
El ritme és lent degut a l’alçada.
Hem poso al davant per intentar marcar un ritme lent però constant.
Les primeres pendents són suaus i mica en mica anem guanyant alçada.
El fred és intens, el vent no molt fort però suficient per que la sensació tèrmica sigui elevada.
Costa mantenir el grup compacte.
Constantment sento les passes d’en Jaume i el picar dels seus bastons sobre el camí, molt a prop.
L’Anna i l’Edu s’endarrereixen.
En Xavi sempre pendent d’ells, els acompanya.
Sembla que l’Anna no va massa bé.
Li costa molt seguir el ritme, però la voluntat és gran.
L’Edu i el Xavi comencen a fer comentaris sobre els seus peus.
Sembla que s’estan refredant massa.
Fem parades per recuperar l’alè i l’unió del grup.
A uns 6250 metres, el Xavi ens comenta que està preocupat pels seus peus.
Sembla que comencen a estar massa freds i pren la SÀBIA decisió de donar mitja volta.

Un gran cop moral per mi.
Veure la imatge d’en Xavi prenent una direcció contraria a la meva m’impacta, sobretot pensant que últimament la direcció de les nostres vides estava sent sempre molt paral·lela.
Hem recupero pensant que és el millor per ell i pels seus peus.
Som 4.
Seguim amunt.
A 6300, arribem al Refugio Independència, jo i en Jaume primer, l’Edu i l’Anna una mica més tard.
L’Anna sembla esgotada, les cames no li van, casualitats de la vida el seu cos s’ha decidit a menstruar el dia de l’ascensió.
L’Edu ens comenta que no és que tingui els peus freds, sinó que no se’ls nota.
M’espanto.
Si segueix amunt podria tenir problemes seriosos.
L’Edu decideix tornar a la tenda.
Segon cop moral.
Quin gran mèrit arribar a on ha arribat amb una hèrnia discal de cavall.
L’Anna, tota força, vol seguir però les cames diuen que no.

Al ritme que porta, podria fer-se de nit durant el descens i això seria fatal.
Finalment pren la decisió de baixar amb l’Edu.
Sàvia decisió.
Tercer cop moral.
Les persones que comparteixen la meva vida a Castellar de n’Hug, han girat cua.
Som 2.
En Jaume i jo.
En Jaume, un noi de Vilassar de Mar, que fins a aquests dies a Argentina, mai havíem anat a la muntanya junts.
Un handicap??
No!!
Al contrari.
El seu caràcter, la seva voluntat, capacitat de sacrifici i determinació han estat molt i molt importants pel grup, i avui, no serà menys.
Ens mirem i diem...ANEM-HI??
I això és el que fem.
Després del Refugi Independència, una pujada ens porta a la Portezuela del Viento, un tram dur pel fort vent que hi peta sempre.
Avui no és cap excepció.
Als 18 graus sota cero, s’hi afegeixen un fort vent que tira enrera.
Per sort tinc els peus calents, les mans no.
De tant en tant he de treure els dits dels guants i ajuntar-los fent un puny, així aconsegueixo recuperar-los per que no se’m congelin.
A mig tram ventós no puc suportar més el fred a les mans.
Hem trec la funda de Goretex i hem poso les manyoples de ploma.
M’ajuda molt.
Entre les plomes i l’activitat, vaig notant les mans calentes.
Segueixo al davant tot i que sempre noto al Jaume darrera.
No creuem masses paraules.
Estàs bé??
Tens els peus calents??
Un tros de barreta??
Tens fredes les mans??
Són de les poques converses que tenim.
Seguim el llarg flanqueix que ens portarà al peu del tram més exigent de l’ascensió.
Després d’una bona estona patint els efectes del fort vent, arribem a un lloc més arreserat.
Fem una aturada més llarga per intentar ajuntar forces.
Ens hidratem?
No és possible, el poc líquid que ens quedava a les cantimplores se’ns ha acabat de gelar.
Mengem?
No és possible, intentem mossegar una barra energètica i la sensació és la de mossegar una pedra.
Hem preocupa.
No he dormit i a demés l’hidratació i l’alimentació no està essent la millor que podria ser.
Per sort el meu cos encara no se’n ressent i segueixo amb força i sobretot amb ànima de seguir endavant.
En Jaume també es troba més o menys bé, per tant seguim l’ascensió.
Estem a uns 6500 metres.
La canaleta és el proper repte a superar.
Abans d’emprendre el viatge cap a l’Aconcagua hem llegit molta bibliografia i hem consultat molta informació sobre aquesta muntanya i a tot arreu coincidien en una cosa, la canaleta, el tram més dur, exigent física i psicològicament un mur a tanta alçada que només cal encarar si les cames i el cap diuen que si, amb gran determinació...
La veritat és que m’espantava una mica quant ho llegia i ara que ho tinc al davant, encara més.
El consol és que una vegada superat, ja seré al cim.
Comencem a pujar la famosa canaleta.
La pendent és dreta, la pedra descomposta.
La progressió es fa molt difícil.
Conforme vaig pujant noto més i més l’exigència d’aquest tram.
Arribo als 6700 metres ja una mica fatigat, comença a passar factura tant d’error amb el dormir i l’aport d’energia.
Hem costa respirar amb normalitat.
Si intento donar més de quatre passes sense parar, se m’acceleren les pulsacions i la respiració.
M’ho he de prendre amb molta calma.
Faig tres passes, descanso.
En faig tres més, descanso.
Que dur!
A aquest ritme, un tram de pujada de 300 metres que als Pirineus faríem en 20 minuts, aquí es transforma en hores.
Poques coses hem passen pel cap, però les que hem passen són molt clares.
- Vull arribar al cim!! Lluita Carles lluita...
- Vinga Jaume! Ànim, força, amunt!!
- Vinga Carles, has de donar la noticia a la resta de l’equip de hem fet cim!!!
- Uuuuf gràcies, gràcies a tota la gent que m’estima i m’està enviant força, sense vosaltres això no seria possible.

Noto com m’arriba la vostra energia, més al cor que a les cames.

ELS PEUS A TERRA, EL COR VOLANT...
- Lluita Carles, lluita!!
- Vull dir a la meva família, que tant ha patit des de que sóc petit, les meves aventures muntanyenques, que he arribat al cim d’Amèrica.
No paren de rondar aquestes coses pel cap, de fet són les que m’ajuden a continuar.
De tant en tant, algun moment de defallida hem fa pensar que no podré arribar, estic molt i molt cansat.
He arribat a 6800 metres, m’ha costat horrors arribar-hi.
En Jaume segueix pujant, uns quants metres més avall.
Aprofito per seure un moment.
Descanso.
Respiro.
Alço el cap.
Miro el que m’envolta.
Ploro.
Arriba en Jaume i ens donem els darrers ànims abans d’afrontar els darrers metres.
La pujada és més suau, però les forces són escasses.
- Vull arribar, amunt Carles!!
Ja tinc el cim molt a prop.
El camí comença a fer un marcat canvi de direcció, a l’esquerra, la canaleta està superada.
Només queda posar el peu al cim.
Començo a pensar en com serà, he vist centenars de fotos i vídeos, però...
Un altre canvi de direcció al camí i ja puc veure el cim.
13:15h
- Dioooos!!
- Si Carles, si, uuuf has arribat, hem arribat.
Estic sol, jo, tot sol a dalt de l’Aconcagua.
Ploro, ploro, no puc parar.
I per que ploro?
No ho se ben be.
L’emoció d’haver arribat fins al cim desprès de tants mesos de preparacions, trobades, compres, entrenaments, avions, hotels, transports...
La tristesa de no tenir al meu costat al Xavi, l’Anna i l’Eduard, que tant il·lusionats estaven en arribar...
El terrible esforç físic i mental que he tingut que fer per arribar fins aquí dalt...
L’increïble espectacle natural que puc veure des d’aquí dalt...
Són tant sentiments, tant intensos i tant a flor de pell, que l’únic que puc fer es plorar i disfrutar d’aquest moment totalment màgic i irrepetible.
Que afortunat, poder estar aquí, jo i tot el que m’envolta.
Miro a baix i veig en Jaume que arriba després de 10 minuts.
Felicitats Jaume!!!
Ens abracem!!
El fred és intens, miro el rellotge i marca 20 sota cero. Amb el vent, la sensació tèrmica es fa molt i molt dura, uns 40 graus sota cero.
Ens fem fotos per immortalitzar el moment, tot i que som conscients que on més viu quedarà el record és als nostres cors i als nostres caps, més que en una imatge.
Comencem a pensar en baixar.
Tenim un llarg camí per arribar a la tenda i cal ser ràpids per no tenir problemes de fred o que se’ns faci fosc.
Hem costa mantenir l’equilibri.
Les poques forces i el terreny inestable i en marcada baixada fan que rellisqui constantment.
Els bastons m’ajuden, però no impedeixen que de tant en tant caigui, i hagi de fer un gran esforç per tornar-me a aixecar i seguir el camí.
Sempre he tingut clar que el més important i perillós d’una ascensió, és el seu descens.
Avui és una nova lliçó.
Estic molt cansat, torno a caure i intento en comptes de tornar-me a aixecar, progressar arrossegant-me sobre el cul.
Si la pujada ha estat esgotadora, el descens ho està sent encara més.
Se que quant arribi al final de la Canaleta tot serà més fàcil.
El vent segueix bufant, lluito...
Vull arribar a la tenda, vull descansar, vull beure, vull menjar, vull deixar de notar aquest vent constant, vull escalfar-me amb el sac de dormir...
Aquesta és la meva motivació per mica en mica anar fent via cap a la tenda.
Arribem al final de la Canaleta.
No perdem massa temps i seguim baixant.
Després d’unes hores de descens, arribem al caliu del Campamento Berlín.
Només trobem una de les dues tendes que portàvem.
De seguida pensem que quan el Xavi, l’Edu i l’Anna han arribat, han menjat i han volgut fer el descens fins a Plaza de mulas per descansar més còmodament.
Gran decisió, però a nosaltres encara ens queda certa preocupació per saber si han aconseguit baixar amb seguretat i sense tenir cap problema de salut.
Per desgracia a nosaltres encara ens queda passar un altre nit a 6000 metres, tot i que estem feliços d’haver assolit el cim, encara ens queden uns 1800 metres de descens per arribar al campament base.
Ràpidament, mengem, ens hidratem i descansem.
El meu cos ho necessita, després d’un esforç tant exigent.
Agafo el walkie.
Vull saber com estan i també vull comunicar a l’equip que l’objectiu està assolit.
Després de molts intents, aconseguim comunicar amb el camp base, primer amb el personal d’Aymara i ràpidament li passen la comunicació a l’Eduard per que ens parlem.
Edu!!!
Esteu bé?
Heu arribat sense problemes al Camp Base?
L’Edu hem diu que si!!
Estem tots bé!
L’Edu hem pregunta: heu fet cim? Ha anat tot bé?
Eduard, hem arribat al cim.
Hem pujat l’Aconcagua!
Estem petats, dormirem una nit a Berlín i demà baixarem!
Aneu amb compte a la baixada, Carles!
Poques vegades m’havia fet tanta il·lusió sentir una veu.
Mentre parlo amb l’Eduard, sento una emoció increïble.
Quan tallem la comunicació, hem quedo assegut, mirant la tenda, mirant les muntanyes que m’envolten, mirant amunt... l’Aconcagua, mirant l’horitzó...
Sentint...
Vivint...
Somiant...
Plorant...
Gràcies Vida, per donar-me l’oportunitat d’haver viscut aquest dia tant especial.
Entro al sac, tanco el ulls...